El valor de l’amistat: un gran desconegut

El valor de l’amistat: un gran desconegut

El valor de l’amistat: un gran desconegut

Les persones parlem d’amistat i del valor de l’amistat, -generalment-, amb lleugeresa.

Podríem trobar diferents definicions sobre el què és l’amistat.

Però voldria avui més enllà de trobar definicions, compartir una reflexió per aprofundir-hi.

Moltes vegades ens referim als amics, quan amb ells hi compartim celebracions, trobades, sortides, viatges i normalment ho fem perquè tenim gustos i afinitats comuns. Algunes vegades s’estableixen relacions amb persones amb qui compartim “necessitats socials”.

D’entre aquest conjunt “d’amics” amb alguns d’ells hi compartim també els nostres problemes i els moments difícils. Es freqüent escoltar: “amb aquesta persona hem estat en els bons moments i en els moments difícils”.

Però fins a quin punt compartir moments bons i moments difícils és sinònim d’amistat?

Podem parlar d’amistat entre aquelles persones que tenen visions diferents sobre un determinat tema? Si féssim una enquesta, la resposta de la majoria de persones ens diria que si. Però… és així?

Algunes definicions poden donar per suposat que l’amistat es dona quan hi ha equilibri en donar i rebre en els dos sentits. Ara un dona i l’altre rep quan ho necessita i en altres moments de la vida, es dona en sentit invers. Però podem dir que això és l’amistat?

Hi ha persones que esperen sempre de l’amistat la comprensió, escolta i cura de l’altre sense parar-se a pensar en les circumstàncies que té?

És amistat demanar a l’altre, sense considerar si pot ser-hi?

Quantes persones que considerem veritables amics hi tenim una relació d’equilibri en aquest donar i rebre? És imprescindible aquest “equilibri”?

Quan hi ha amistat, sempre hi tenim contacte freqüent? Amb qui parlem freqüentment és amb els amics? O… amb qui ens va bé parlar?

Pel que fa a la meva experiència considero “amistat”, el resultat d’una connexió sincera entre dues persones.

No la mesuro ni en el donar ni el rebre. Ni el l’equilibri que se’n pot suposar.

Per mi l’amistat és sinceritat en una relació. És una relació absolutament desinteressada (òbviament no em refereixo a l’economia).

Puc dir que per mi l’amistat és “amor incondicional”. Es donar sense pensar. Es donar sense sobreesforç. És ser-hi perquè ho sents. És patir per l’altre perquè sents que també és el teu dolor. És la teva alegria amb les seves alegries. És una relació sense judici. És respecte.

En aquesta relació sincera, noble i desinteressada les idees compten poc. I encara menys compten les suposades idees que pot ser ni els hi hem preguntat o contrastat. Però considero que tampoc compten especialment els fets.

Tinc la sensació de que algunes vegades funcionem per la vida parlant d’amistat quan en realitat tenim relacions socials que ens cobreixen necessitats. Legítimes. I crec fermament que l’amistat és quelcom més profund.

L’amistat es fonamenta en valors. La coincidència en els valors és fonamental per poder-la establir.

Qui no ha escoltat alguna vegada: “Jo ja no truco més. Sempre soc jo el qui truco”…

O… en aquest moment que jo he patit, no ha estat a l’alçada. Per tant no és una amistat.

És important l’ordre i el nombre de trucades?

És possible que una persona no hi hagi estat en un moment determinat perquè també tenia un moment complicat? Ho pensem? O fem la valoració des del meu “jo”, és a dir des del meu egoisme?

Jutgem als demés, sense parar-nos a aprofundir-hi, i esperem que sigui l’altre el que sempre estigui a l’alçada?

L’amistat és un valor important. Difícil d’establir i difícil de trobar. Però que quan és veritable, es manté.

En aquestes darrers mesos, he pensat molt sobre aquest valor: el valor de l’amistat. I ha estat arrel de la mort d’un amic que he aprofundit en aquesta reflexió que avui comparteixo en aquest bloc.

En els darrers mesos he tingut amics que han gaudit molt. Alguns que han viscut els seus somnis i altres han assolit els seus objectius. Altres amics han patit molt. Altres han seguit un camí diferent del meu o del que havíem compartit. Altres amb qui ens hem trobat i amb qui hem compartit moments i vivències, alegries i dolor.

I un amic que ha marxat per sempre.

I en aquest període he sabut que l’amistat no va ni d’idees ni de creences fetes, ni de l’equilibri en donar i rebre, ni d’expressions d’estimació, ni de compartir projectes, ni de “likes”… sinó que he après que l’amistat està feta de sinceritat, d’humilitat, respecte i de generositat que és el que ens dona una estreta connexió.

L’amistat no vol de judici a l’altre. No vol d’egoisme. No vol tenir raó. No vol imposar criteris. No vol guanyar ni perdre. No vol mesurar.

Per mi la definició més pura de l’amistat és que és “amor incondicional”, que vol dir, estimar des del cor, a canvi de res.

En el món actual no és considera l’amistat un valor necessari a la feina, a l’empresa, a les entitats i en la política. Si pensem en la potencia d’aquesta valor en les organitzacions, ens adonaríem de la importància de tenir organitzacions potents a partir de relacions sanes, sinceres i valuoses entre els membres de l’organització.

Ara només ens queda portar-ho cada dia a la pràctica.

I l’amor incondicional també em permetrà comprendre que l’amistat travessa la barrera de la vida i les barreres que ens dona la vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixeu el vostre comentari

Nom
Correu electrònic
Website
Comentari

Atenció: Mitjançant l'enviament d'aquest formulari declares haver llegit i acceptar l'Avís Legal.