Lideratge: superant creences, pors i limitacions

Lideratge: superant creences, pors i limitacions

Lideratge: superant creences, pors i limitacions

Lideratge: superant creences, pors i limitacions

Pot ser internament avui sento que he acabat un tram d’una etapa, la del confinament, –si és que s’ha tancat– i és per això que avui la meva entrada al bloc és més personal que la que faig d’altres vegades.

Tot i això no m’apartaré del que considero que és essencial: parlar de com desenvolupar el nostre lideratge.

Després d’un període de llarga intensitat professional i personal, vaig necessitar donar descansar el meu cervell. En poques hores vaig prendre la decisió de fer un tram del Camí de Sant Jaume. Vaig tornar a casa la nit del 12 al 13 de març, la nit prèvia al confinament.

La Covid-19, el confinament i la desescalada han tingut per tots nosaltres un fort impacte. No crec que en tinguem consciència, doncs ens anem adaptant a les condicions que la vida ens ofereix. Pura qüestió de supervivència.

Una de les persones que més estimo, puja cada diumenge al cim de la “seva” mateixa muntanya. Quan hi arriba penja a les xarxes socials la fotografia i li pregunto –metafòricament– si des d’allà veu el camí que s’ha de seguir, o si hi veu el camí cap a la felicitat. Gairebé forma part del “nostre ritual”. Sempre em respon amb l’emoticona d’un cor.

I avui en pujar al cim que em va veure néixer, he observat la immensitat. I m’he fet la mateixa pregunta.

Des del cim, he observat les petiteses de la vida: els jocs buits d’egos, la competició pel sense sentit, la necessitat de tenir el poder pel poder, la política sense rumb… I he escoltat el soroll de la por en el paisatge. He recordat els tambors dels governs que diàriament ens diuen que al davant només hi tenim l’abisme, que l’economia s’enfonsa i que no hi ha camí. He vist clarament com una vegada més ens atemoreixen, en lloc de dir-nos que el món és immens, que tenim camins i que ells, -els governants-, hi son justament per això, per fer-nos-els visibles i per acompanyar-nos en tot moment a empènyer-nos a tirar endavant.
Seria desitjable que es dediquèssin en invertir en educació, en formació per valors, en lideratge individual i col·lectiu.

Difícil pel que es veu.

Us deia que avui el bloc és més personal.

El camí de Sant Jaume, el tancament per confinament, la intensitat professional, ens ha posat en evidència necessitats vitals, a l’hora que ha facilitat  l’aprofundiment en converses i relacions que d’altra manera pot ser mai s’haurien produït.

Així doncs, vinc de dies intensos.

  • De sales judicials que quedaran gravades per sempre més al meu cor, pel l’alt nivell de patiment que s’hi vivia però també per la humanitat, la connexió, la professionalitat, la innocència i la bondat que hi havia.
  • De projectes frustrats i creats amb il·lusió.
  • De dinars cuinats amb amor infinit, converses sublims, retrobaments anhelats. L’olor, de nou, de qui més estimo.
  • De vides tallades en plena joventut… de qui amb ganes de viure, un dia qualsevol, tot s’acaba.
  • De separacions impossibles, plenes de llàgrimes, d’amor i dolor.
  • De trobades robades al temps amb moments de complicitat, de connexió, de desitjos, de realitats irreals i de irrealitats fetes realitat.
    Qui ho sap.
  • De pel·lícules caigudes del cel…  “UP in the air” on l’actor més guapo del món, en la seva professió, explica com buidar la motxilla per seguir endavant i quedar-nos només amb el més essencial, mentre exhibeix el compromís amb ell mateix de la seva permanent llibertat i cau, pres, -sense saber-ho-, de l’amor de qui creu teòricament en el mateix.

I ara a dalt del cim, observo. I recordo a la meva mare, quan em deia de petita que era molt bona estudiant per les notes obtingudes, responsable, forta, (tot i que a cau d’orella em deia que menys del que semblo). I recordo quan em deia: “ets maca com una pometa”.

I ara, no sé perquè, (ves a saber…),  he tornat a recordar-ho… les bones notes, la meva força de voluntat, la meva força interna i la pometa (bonica).

Avui he recordat aquelles frases, dalt del cim. Mirant l’espai immens. I allà he observat com les pors governen a bona part el món.

I miro des del cim, la por:

  • La por que ens injecten els governants de forma cruel, perquè els fa sentir més poderosos atemorir-nos, justament perquè ells senten por.
  • La por de que la veracitat dels fets reals no sigui reconeguda.
  • La por de no ser el més o la més estimada, quan en realitat fas de la separació un crit demanant tot l’amor.
  • La por de que les mirades sincròniques, a la mateixa alçada, no s’atreveixin a veure.. i no sigui ni per miopia ni per l’astigmatisme.
  • La por de que el que deia la meva mare sigui encara la creença limitant que per educació -clàssica-, ho governa i ho limita tot…

I mentre vaig caminant, veig  com les papallones volen juntes o separades, com es troben en el seu batec de les ales, com s’ajunten les grogues o les blanques i les grogues o les de diferents colors. I em pregunto si elles al volar, senten por.

I mentre observo un Convulvulus alhaetoides    (pregunta d’examen de classificació botànica de segon de carrera), m’adono  que passats els anys el repte és tenir confiança en un mateix, aprendre i atrevir-se a superar les pors, les creences limitants, superar el passat que ja no existeix, atrevir-se a ser lliure, no per falta de por sinó pel coratge de voler superar-les.

I és llavors quan veig de nou una papallona volar   (Papilio Machaon)  i m’adono que encara tinc memòria (el que em fa sentir jove) i que  vull ser lliure, de por i de creences limitants.

I m’adono que només m’omple la bondat, la connexió, la sinceritat i la justícia en el sentit més pur.

I aquí fent repàs de la carrera, entre botànica, zoologia i ecologia, segueixo fidel a la meva assignatura preferida: l’etologia. El comportament animal o humà. És absolutament interessant.

Només ens cal aprendre a viure sense por, (por a no ser prou estimats, valorats, reconeguts….) i així superar les creences limitants. Ara ja és el meu temps per transformar el sentit de la “pometa” en un regal.

Però tot això, -i això és lideratge-, només depèn d’un mateix.

Seguiré per sempre més treballant pel lideratge, per superar creences limitants i pors i treballaré per sentir-me lliure de pors per volar com aquestes papallones, en mig de la immensitat. El que no sé, només, és de quin color seran les que volaran al meu costat. Estic segura que d’un color intens.

2 Comentaris

  • Jordi
    28 de juny de 2020 18:19 0Likes

    Com sempre inmillorable, orgullós de tenir una germana com la que tinc!!!!!

    • Núria Aymerich
      28 de juny de 2020 22:15 0Likes

      I jo de tenir-te de germà! Mil petons!

Deixeu el vostre comentari

Nom
Correu electrònic
Website
Comentari

Atenció: Mitjançant l'enviament d'aquest formulari declares haver llegit i acceptar l'Avís Legal.