L’alt càrrec i la persona. La persona i l’alt càrrec.

L’alt càrrec i la persona. La persona i l’alt càrrec.

L’alt càrrec i la persona. La persona i l’alt càrrec.

Els que coneixem d’aprop la política sabem la facilitat amb la que les persones es “fusionen” amb el càrrec que ocupen. Però aquesta concepte de “fusió/confusió” entre persona i càrrec no és només exclusiu de la política.

Totes les persones, amb virtuts i amb defectes, amb punts forts i amb punts febles, formem part del que anomenem “societat”.

Les persones en diferents moments de la vida, ocupem posicions professionals i/o socials diferents. Segons la professió, l’experiència, el coneixement o les “circumstàncies”, podem ocupar llocs amb més o menys responsabilitat.

Quan una persona és nomenada per un càrrec polític, empresarial o organitzacional de responsabilitat, ja es diu que és un “alt càrrec”.

Si focalitzem en la política, ràpidament trobaríem un conjunt d’adjectius negatius per descriure aquest fet. I a ben segur que n’encertaríem uns quants.

Podríem descriure com és el fer i el sentir d’alguns presidents, vicepresidents, consellers, secretaris generals, directors, alcaldes o regidors. En alguns cassos demanen ser considerats com persones “especials”, el que significa donar-los un tracte especial que podríem considerar “servilisme”. Aquest fet es produeix quan la persona que ocupa un càrrec de responsabilitat confon el càrrec amb la persona.

Aquest tipus de comportament, en forces ocasions van lligats amb tenir serveis especials, com poden ser disposar de cotxe oficial, secretaría o servei de protocol.

Però també hi ha cassos, en les persones amb càrrecs rellevants que no disposen de serveis especials, però en canvi segueixen considerant-se “alt càrrec” i “superior”.

Les persones amb responsabilitats polítiques, és a dir, els anomenats “alts càrrecs”, també estan sotmesos a una pressió mediàtica i política difícil d’imaginar si no es coneix directament. Les xarxes socials i mitjans de comunicació poden dir sobre aquesta persona, tantes falsedats com hom pugui imaginar, sense que ningú s’aturi a comprovar si és cert o es fals el que es diu d’ aquesta persona.

El sentit d’aquesta reflexió va en destacar que el càrrec i la persona en cap cas es poden confondre.

I l’exemple més clar, és observar el què passa el dia que aquesta persona deixa d’ocupar aquest càrrec. És fàcil escoltar a persones que han ocupat nivells de molta responsabilitat governamental quan la deixen. Sempre expliquen que el dia després han deixat de rebre trucades o de tenir l’atenció de la majoria.

Aquesta és la constatació més clara de la diferència que hi ha entre el lloc /la plaça / la responsabilitat que s’ocupa amb la persona.

Podríem pensar que és una obvietat per tots, i en canvi, la realitat és que moltes persones que ocupen llocs rellevants, confonen tant en positiu com en negatiu la posició amb la persona.

Les persones que ocupen un alt càrrec no son un alt càrrec. En canvi el vocabulari popular ja indueix a la confusió. És fàcil escoltar: “aquí seuen els alts càrrecs”, quan en realitat podríem dir “aquí hi seuran persones que ocupen alts càrrecs”.

Si totes les persones distingíssim entre el “lloc ocupat” i “la persona que l’ocupa”, evitaríem les adulacions i les frustracions, però també molts patiments.

Els ciutadans podríem aprendre a distingir el “lloc” i la “persona que l’ocupa” el que permetria respectar a la persona mentre es critica o analitza el rol que fa.

Actualment dedicar-se a la política, implica estar disposat a resistir insults, crítiques de tota manera, incloent lògicament totes les falsedats.

La política mereix fonamentar-se en el respecte. Necessita persones amb lideratge transformacional (lideratge per valors), per tenir credibilitat, però també requereix de que la ciutadania comprengui la diferència entre el “lloc” i la “persona” que l’ocupa, sabent que cada crítica personal l’afecta directament.

I els polítics també han d’aprendre a distingir que la plaça i ells son coincidents en un moment determinat de la història, però que el valor del càrrec és intrínsec del càrrec, mentre que el valor que ell/a li doni a l’exercici del càrrec podrà legitimar-lo o deslegitimar-lo, tant al càrrec com a ell/a.

En les empreses i organitzacions de tot tipus, el fet és el mateix. És menys visible que en la política però es compleix el mateix principi.

El president o el director d’una companyia tenen el nivell “d’alt càrrec” mentre l’ocupen, però el dia que el deixen d’ocupar segueixen essent una  persona equivalent a totes les altres persones.

És fonamental adonar-se que els llocs que s’ocupen en un organigrama son simplement llocs. Poden ser més o menys alts en l’organigrama, però en definitiva son places professionals amb responsabilitats assignades.

La gestió de l’ego esdevé clau per aquesta comprensió. Quan més preparada està una persona, és més humil i més natural a l’ ocupar una plaça en l’organització.

A més inseguretats, més ego i més necessitat de sentir-se important, poderós o superior als demés.

La fusió i la confusió entre plaça i persona, és normalment el resultat de molta inseguretat personal. Les persones més integres, més formades, amb més coneixement i amb més equilibri emocional, tenen menys tendència a la confusió entre els dos conceptes.

Es doncs necessari reflexionar en com s’ocupa un lloc d’ “alt càrrec”, sigui al nivell que sigui i en el tipus d’organització que sigui, doncs el valor real està en com és la persona i com exerceix la seva responsabilitat i la seves funcions.

I també és important que tots reflexionem en com ens relacionem amb els “alts càrrecs”. Si ho fem rendint pleitesía, si els tractem com a “diferents” o bé som capaços de fer-ho amb la normalitat i el respecte que tota persona mereix.

És temps de lideratge transformacional. És temps d’exercir les nostres funcions des del nostre jo més complert, amb humilitat, responsabilitat i naturalitat. Però també respectant a totes les persones, independentment del lloc que ocupin o del camp en el que exerceixin: l’empresarial, l’organitzacional i polític.

És temps pel respecte a totes les persones. De saber mirar-se als ulls. D’assumir les pròpies responsabilitats i respectar les responsabilitats de tots els altres.

És temps de saber que el lloc en un organigrama no fa més important a ningú. Simplement atorga les corresponents responsabilitats a cadascun.

I és temps perquè tots distingim el lloc que ocupa una persona, amb la persona.

No és fàcil de fer-ho, perquè tenim automatismes que ens porten a la confusió i aquesta confusió és negativa per a tots.

El Lideratge transformacional ens porta a la resposta.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixeu el vostre comentari

Nom
Correu electrònic
Website
Comentari

Atenció: Mitjançant l'enviament d'aquest formulari declares haver llegit i acceptar l'Avís Legal.