La incertesa en temps de confinament.

La incertesa en temps de confinament.

La incertesa en temps de confinament.

La INCERTESA en temps de confinament

Portem 24 dies de confinament vivint una de les situacions socials més dures de la nostra vida. Tots, tenim el cor en el puny. Contenim la respiració esperant que cada un dels nostres familiars i amics segueixi bé. Desitgem amb totes les forces, que la resposta a un whats up sigui “ja no té febre”, “ja ha sortit de la UCI”, “les perspectives son bones”. Seguim l’evolució de les xifres d’afectats amb patiment i necessitat de veure com baixa la “corba”. Patim pel dia després.

Ja fa alguns anys en el meu anterior blog, vaig escriure sobre la incertesa. És una emoció complexa que requereix treballar-la. I més en la societat del seglex XXI. Tots els que vivim en el primer món ens hem acostumat a saber què és el que ve després. Un treball. Una casa. Una família. Uns amics.

D’alguna manera fins fa 24 dies tots ens sentíem còmodes sabent projectar el nostre futur.

Qui més qui menys, hem pensat en el nostre fer diari, que un dia qualsevol la vida es podia trencar per una malaltia o un accident, tot i   que seguíem avançant per la nostra “zona de comfort”. D’alguna manera traiem del nostre cervell la possibilitat de que tot es trenqui. Supervivència en estat pur.

La incertesa és incòmode. El “no saber” fa patir encara més que “el saber encara que sigui negatiu”.

La incertesa està formada per la por. Tenim por al que ens és desconegut.

Aquest matí em deia una persona que ja s’ha acostumat a estar dintre de casa. I la comprenc. Davant del paisatge desconegut que tenim al davant, la casa ens protegeix. Son 4 parets i una finestra que ens eviten el contagis del virus, però també avui ens protegeixen de caminar per un espai incert.

En front tenim un món desconegut i tots intentem projectar que el temps de transició passi ràpid per tornar a la seguretat que ens donava el món que coneixíem.

Sentim vertigen. Vertigen pels futurs contagis. Vertigen de no poder quedar amb els amics de sempre o sentir la proximitat física de la nostra família. I sentim vertigen sobre com serà la nostra vida professional i quotidiana.

Ens preguntem:

  • Es reactivarà el comerç?
  • Les indústries tindran comandes per fer la producció? Hi hauran clients?
  • Tindrem feina?
  • Podrem anar al restaurant? A esmorzar en un bar?
  • Podrem viatjar?
  • El comerç serà nacional o internacional?
  • Haurà guanyat espai l’e-commerce, definitivament o temporalment?
  • La industria 4.0 serà més important o la robòtica, per exemple, es relantizarà?
  • Seguirem igual, més o menys compromesos amb el medi ambient?
  • La societat es comprometrà amb la proximitat i el km0?
  • Haurem après a donar valor al que realment en té? o tornarem a  la societat injusta i salvatge?
  • Dotarem al sistema sanitari dels suficients recursos?
  • Donarem a la recerca els recursos que necessita?

I el més important:

  • serem capaços de fer una societat més humana i més justa realment?
  • Com protegirem i cuidarem a la gent gran?
  • I, als qui menys recursos tenen?
  • I, als professionals que hi treballen?

Son moltes les preguntes que avui tots nosaltres ens fem. La incertesa sobre el futur és total.

Cada persona reacciona de manera diferent a la incertesa i per tant a la por. Uns parlen de nous models de negoci, altres de prestacions d’atur i de crèdits tous i altres de futures vacances.

En aquests moments de veritable incertesa i per tant de por, ens cal posar-nos en contacte amb nosaltres mateixos, mirant de mantenir la serenitat i la calma interior en el possible. Ens hem d’obligar a “aïllar” la por, donant-li l’espai que mereix (que no és poc), però a l’hora saber que el futur només el farem cadascun de nosaltres, amb els nostres recursos propis.

Davant de la màxima incertesa, hem de saber que treballant i volent tirar endavant, tot hem de trobar l’espai. I sobre tot, hem de saber que tots i cadascun de nosaltres tirarem endavant i ho hem de fer, mirant a qui podem donar la mà per ajudar-lo a avançar. I si ens cal, saber mirar a qui ens dona la mà per ajudar-nos.

Els governs tenen molt a fer. Ara és veritable moment d’Europa i ha de donar-nos solucions.

Les empreses han de funcionar. Només així els ciutadans tindran feina i una vida digne.

Però de moment, dintre de les nostres cases, hem de connectar amb la nostra serenitat i confiar en que som resilients per naturalesa. Qui sap si el camí que ens queda per fer, pot ser més bo, tot i que diferent al que ens havia portat fins aquí.

Confiem. Ajudem-nos realment. Sobrevisquem al virus. Vencem la por i caminem per construir el futur. Diferent. Però futur al fi i al cap.

La incertesa ens obre un camí per saber enfortir la nostra seguretat i creure amb nosaltres mateixos.

 

4 Comentaris

  • Salvador Chela
    5 d'abril de 2020 13:41 0Likes

    Penso que la incertesa està en el com. En el com hi anirem al següent escenari? Com serà aquest escenari? Penso que n’hi ha una certa acceptació de que les coses necessiten d’una revisió i d’uns canvis; com seran aquests canvis?
    Sí, no volem perdre el que ja tenim. És saber controlar l’emoció de l’afecció; “el apego” castellà, o com ho defineixen els anglessos, “emottional attachment”; paraula-concepte que li treu càrrega emocional als nostres substantius; perquè en definitiva, quasi tot a aquesta Vida són “atrachments” als que els hi afegim l’adjectiu.

    Moltes gràcies pel teu article, Núria. Una abraçada

    • Núria Aymerich
      5 d'abril de 2020 13:48 0Likes

      Moltes gràcies Salva, compartir la teva visió i la teva saviesa. Molt interessant el teu comentari. Gràcies! i cuideu-vos molt. Salut!

  • Trebla
    6 d'abril de 2020 19:49 0Likes

    Be jo considero que es diuen algunes bestieses, com lo dels “avis sols en una residència” i que “a l’Africa no els deixarien morir sols”.Aneu a l’Africa i veureu com morin.
    Crec que son paraules amb remordiments de consciència.
    Quants avis han mort a casa seva amb bronques i maltractaments dels fills, canviant els llençols dels seus llits un cop al mes i els seus panyals un cop al dia? en quartos sense vistes al carrer. etc.etc.
    Qui fa seguiment de que els familiars els tractin com cal a casa seva. A les residències en cara i ulls hi ha controls de tot tipus.
    Us podria parlar de molts casos, afortunadament amb certa llunyania familiar.
    Jo parlaria d’esperança, no oblidem que a la sortida de la febre espanyola van esdevenir els famosos anys vint.
    Perdo per la critica, però estic cansat de sentir les “bestieses” de les residencies i parlo per propia experiencia.

    • Núria Aymerich
      6 d'abril de 2020 22:33 0Likes

      Benvolgut,
      Gràcies per participar en el debat.
      A ben segur a tots els països es donen casuístiques en tots sentits. També conec Àfrica. Ara bé, en els moments que estem vivint, amb la pandèmia, és indiscutible que s’han mort centenars de persones grans que estaven en residències. No havia d’haver passat ni en els condicions en les que ha passat. A ben segur que fins el moment del covid estaven ben cuidades.
      Malauradament, hi ha persones grans que a casa seva no estan ben tractats per part dels familiars. És absolutament denunciable. També molta gent gran, molt ben tractada a casa i òbviament també a les residències.
      En tot cas, la meva refèrencia al post, es justament pels fets que estem vivint. És molt dur, i una societat no pot permetre aquests fets. Ni els uns ni els altres.
      Intento sempre parlar amb rigor. El que no treu és que puguis estar-hi en desacord.
      I sincerament, tinc la sort d’haver viscut en un entorn que ha cuidat, sempre i cuida, als seus pares i avis.

Deixeu el vostre comentari

Nom
Correu electrònic
Website
Comentari

Atenció: Mitjançant l'enviament d'aquest formulari declares haver llegit i acceptar l'Avís Legal.