Assumir la pròpia responsabilitat, -sense excuses-, és lideratge.

Assumir la pròpia responsabilitat, -sense excuses-, és lideratge.

Assumir la pròpia responsabilitat, -sense excuses-, és lideratge.

 

La societat en la que vivim és complexa. Son molts els joves que estan a l’atur o tenen feines precàries. I també és complexa per les persones més grans que volen reincorporar-se al món laboral. La feina de moltes persones, joves, de mitjana edat i també pels més grans és difícil de gestionar i de mantenir.

Les condicions de la vida laboral actual son complexes per la majoria. Hi ha molta competència entre els candidats i molta competència entre empreses de tot el món amb condicions diferents en molts països.

Per tant aquest post, el començo fent un reconeixement a totes les persones per les dificultats amb les que es troben en el seu entorn laboral, estiguin o no en atur, i per afrontar la vida que aquesta societat ens ofereix.

En paral·lel, a totes aquestes situacions s’hi afegeix la preparació personal de cada un de nosaltres. Aquesta preparació inclou la preparació tècnica, l’educativa i el desenvolupament personal.

Vull posar atenció en el tercer aspecte. Després d’adquirir coneixements i competències per exercir una professió, hi ha l’aspecte personal pel que fa a com s’afronten les dificultats.

Quin és el principal enemic del desenvolupament personal?

Son varis:

  • El primer fa referència a les inseguretats personals.

Les persones si tenim por a definir els nostres objectius és perquè sentim que no podrem assolir-los.

  • Sovint sabem què hem de fer, però tenim por de no saber arribar a l’objectiu que volem assolir.
  • A vegades fins i tot no sabem identificar l’objectiu. És tanta la inseguretat, que tenim que ens impedim fixar-lo per no fracassar a l’intentar-ho.

Totes les persones som expertes en crear-nos un “món irreal” sustentat per excuses de tot tipus que ens donin les raons per no avançar, per no fer o per no decidir.

La (no)educació emocional ens  porta a donar-nos menys valor del que tenim i a no ser conscients de totes les nostres fortaleses i punts forts.

Algunes persones viuen immerses en un món en el que elles mateixes es devaluem i esdevenen els principals enemics per arribar assolir el que ens interessa.

Les causes generalment es troben en la infantesa on s’ha construït la (in)seguretat personal i per tant l’emocional. Normalment la persona no n’és conscient o no en vol ser conscient. Sabem que tenim por. però ens ho neguem. I ens ho neguem omplint-nos d’excuses que traspassem a l’exterior.

Paraules i frases com:

  • A la meva edat és impossible que m’acceptin en una oferta de treball
  • La gent gran no és valorada en el món professional
  • Fa massa temps que no treballo i això em tanca totes les portes
  • Sempre he treballat en un departament concret (financer, comercial, etc..) i per tant no puc aspirar a cap altra lloc de treball. No em contemplaran.
  • Soc massa jove per presentar-me a aquesta oferta de treball
  • No entendran el meu projecte
  • El món no està preparat pel projecte que jo tinc
  • No és el moment

En realitat som capaços de crear-nos excuses que tots ens expliquem molt bé i les compartim amb d’altres per mirar de convence’ns a nosaltres mateixos.

És fonamental saber posar atenció en la diferència entre la nostra por limitadora i la realitat.

Les pors viuen i creixen sempre en aspectes de la realitat. Hem de saber fins a quin punt nosaltres fem créixer la por, la tapem amb excuses, i on és comença i on acaba la realitat.

Per altra banda quan sentim inseguretats ens paralitzem total o parcialment i és llavors quan desitgem o demanem (amb paraules o fets) que les altres persones (caps, amics, companys…) ens treguin de la situació de la que no sabem o no podem sortir per nosaltres mateixos.

És important que sapiguem identificar les pors que ens paralitzen, responsabilitzar-nos per superar-les i evitar traspassar a les altres persones, la (no)responsabilitat que tenen de treure’ns de la situació en la que ens trobem.

Expressions com les següents:

  • No em valoren i no em promocionen
  • No m’ajuden
  • No em tenen en compte
  • Em podrien fer contactes que no m’estan fent…

Si bé és cert que aquestes casuístiques es poden donar, hem d’analitzar fins a quin punt la responsabilitat és nostra actuant des de les pors i quina part és dels altres per la seva manera d’actuar.

Segur que tots coneixem persones que esperen que algú els vagi a “salvar”.

I és fonamental tenir clar, que cada persona és la única responsable de superar determinades pors que la paralitzen. Es clar, que s’ha permetre reconèixer que té por i inseguretat.

Per això, cal una vegada més, molta humilitat amb nosaltres mateixos i fer servir força i coratge per superar les nostres pors. Algunes vegades ho podem fer sols, d’altres amb un coach i si cal, amb l’ajuda d’un psicòleg. Buscar ajuda és també un signe d’humilitat i un camí indispensable per superar-nos.

El lideratge és ser sincer amb un mateix. Treballar per saber què ens fa por i com ens limita i quina és i com és la realitat en estat pur. Un procés gens fàcil. Però és un camí que val la pena, perquè ens porta a fer allò que realment volem i desitgem. En definitiva ens porta a la nostra plenitud.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixeu el vostre comentari

Nom
Correu electrònic
Website
Comentari

Atenció: Mitjançant l'enviament d'aquest formulari declares haver llegit i acceptar l'Avís Legal.