Lideratge: aprendre a acceptar la realitat per construir futur.
Sovint vivim en mode “automàtic”. Fem. Planifiquem. Actúem.
Tot i això no sempre la vida ens dona les circumstàncies tal com les desitgem. Sabem que es així. Però fins que no esdevé algún fet impactant, no en prenem consciència. Es tracta això si, d’aprendre’n de cada una d’elles.
Les circumstáncies sobrevingudes poden ser diverses. Pèrdua de persones estimades, malalties que apareixen sense avisar o inclús les fractures derivades dels accidents domèstics més absurds. Tot plegat canvia els plans més desijats.
La pandèmia n’ha estat un exemple pels qui directament n’han estat afectats per salut i els altres, per moure’ns entre la prevenció i l’alerta.
En el meu cas una fractura d’una vèrtebra, ha estat suficient per reflexionar sobre com viure i tractar l’adversitat.
Primer: acceptar que la més absurda de les circumstáncies et trasbalsi la vida. Acceptar no és una tasca fàcil. El més humà és enfadar-se amb la contrarietat.
Per acceptar cal ser humil. Saber que de veritat som fràgils. Sentir-ho. Admetre-ho.
Segon: trobar l’equilibri entre la força de voluntat i la victimització.
Intentes normalitzar la vida malgrat la situació?
Claudiques?
Quin és l’equilibri?
Pot ser la resposta seria: el que et diu el metge o el que et diu el cos?
El que em ve de gust?
El que puc?
Fins a on puc?
Qui guanya? El cos o el cap?
Què és ser temerari?
O … què és allunyar-se de ser victima dels fets adversos i d’un mateix?
Tercer: la gestio del judici, intern i extern. Del propi i el dels altres.
Com pots haver-te fet mal d’una manera tant absurda? En un moment de benestar total, sense fer cap moviment de risc…
Acceptar les pròpies limitacions i les febleses, és un bon aprenentatge.
i també ho és aprendre a gestionar els judicis dels altres, sovint disfreçats de “bromes” (pot ser a vegades un punt sarcàstiques, tot i que bromes)…
“Una altra vegada per vacances?”…..
I et preguntes, com des de fora, es pot ser tant “trivial” (inclús a ben segur amb bona intenció ) per fer determinats tipus de comentaris… perquè al final, el dolor és el teu i només el sents tu.
I t’adones de la lleugeresa amb la que es “donen o donem” consells als altres sobre com procedir, ser o fer.
I és així amb la reflexió responsable, quan s’aprofundeix en el lideratge. Quan t’adones realment de la importància de ser humil davant de la vida.
Essent tant fràgils, com podem decidir o jutjar el que fan o com ho fan els altres? Sabem com és en realitat la seva vida?
O com gestionen les seves emocions?
O com poden gestionar les seves circumstàncies?
Acceptar requereix de molta humilitat, però també de la forca interna per saber-ho ser, ser comprensiu amb un mateix i amb els demés i sobretot ser respectuòs de veritat, amb tots.
El lideratge és un procés riguròs i seriòs. La vida ens dona situacions per apredre ‘n. Aprofitem-les.
Sempre amb coratge, respecte, força i humilitat.
